OFF

CAIXAFORUM

Poètiques de l’Emoció és una exposició del CaixaForum (Barcelona) que s’exposa des del 7 de febrer al 19 de maig. L'objectiu d’aquesta exposició és ver veure la importància de la connexió de les emocions i l’art, les emocions que transmet l’art i l’art transmès per emocions.


L'exposició està divida en 6 espais on a cadascun hi trobem diferents obres.
El 1r espai parla sobre la ment i el cos. l'obra de Bill Viola titulada The Silent Sea, la qual podíem observar diversos personatges mostrant una emoció en un vídeo a càmera lenta. Als seus costats hi veiem altres obres de períodes anteriors que representen les emocions tal com aquesta però de formes diferents. Al costat dret veiem una escultura amb diversos personatges els quals no intereccionen entre ells, el mateix que es produeix al vídeo. Al seu davant veiem una representació gòtica de les ploraneres, persones que eren contractades per fer el dol en un enterrament.

En un petit espai se'ns ha mostrat un vídeo de l'artista Bas Jan Ader anomenat I'm Too Sad to Tell you. Al vídeo veiem el rostre de l'artista plorant .

 

En un altre espai amb diferent temàtica (han dividit les diverses obres per temàtiques) veiem que ens parla de la interacció del cos humà amb la natura que l'envolta, com el cos es pot fondre en aquesta, es pot fusionar. Una de les obres d'aquest espai és de Günther Förg: a la peça veiem dos llenços negres amb marques que pot fer-nos pensar en el sentiment de por, tristesa o en la imatge d'un bosc cremat (una imatge trista). Al seu davant veiem una imatge totalment diferent Poeta de Sol, de Joaquim Mir, la qual és un paisatge pintat de forma molt colorida (imatge positiva).

 

L’exposició estava ordenada per àmbits seguint l’ordre esmentat (cos, cara i gest / paisatge / protesta). Pel que fa als artistes que trobem en aquesta exposició en són moltíssims, ja que està formada per obres relacionades per un tema i no pas per obres d’un artista o moment concret. Tot i això alguns dels artistes que hi tenen obres exposades són: Manolo Millares, Enric Folgosa, Francesca Woodman, Bill Viola, Joan Miró, Darío de Regoyos, Carmen Amaya, Maria Perrata, Esther Ferrer, Clara André, Joaquin Mir, Günther Förg i Gina Pane entre d’altres. No podem  vincular l’exposició amb cap període ni estil artístic,  ja les obres exposades són totes molt diferents entre elles. Hi ha obres  tant d’estil gòtic, com feuvistes, romàntiques o contemporànies. Els  gèneres i els materials que hi trobem tabés són molt diversos. Hi ha  escultures, pintures, fotografies, audiovisuals… totes molt diferents  entre elles.

 Aquesta exposició em va semblar molt interessant , sobretot el fet de que les sales estiguessin dividides per colors.

MIES VAN DER ROHE

El dimcres 13 de març vam anar a veure el Pavelló Alemany de Mies van der Rohe que va ser construit per a l'exposició universal del 1929 que es va celebrar a Barcelona. L'edifici pertany al racionalisme ja que hi ha poca decoració. El dinamisme en l'espai i les formes geomètriques destaquen. El ferro, l'acer i el vidre en 3 colors, són els principals materials. També utilitza marmbre i pedra. La façana no és plana, és a dir, els elements estan superposats entre ells.

Els materials que utilitza pertanyen a èpoques anteriors, per exemple, utilitza el ferro, l’acer i el vidre (de tres colors diferents) els quals eren nous materials per aquell temps i afegeix diversos tipus de pedra i marbre, un material usat molt en l’època clàssica, sobretot en l’escultura.

La façana es troba col·locada sobre un podi el qual consta amb unes escales al cantó dret per poder-hi pujar. Aquest element recorda als temples de l’Antiga Grècia, on també elevaven l’edifici.

A més a més, la façana és prominent, el que vull dir és que no és plana, té tres dimensions, és a dir, hi ha elements que hi sobresurten, com per exemple el sostre i el podi.

L'edifici està sobre un podi i és de planta lliure. S'hi accedeix per unes escales a la dreta. Pujant les escales, a la dreta queda la sala principal, i al davant l'estany i el punt d'informació. A l'entrar trobem l'espai principal amb unes butaques i una paret de marbre ocre que tapa la part de darrera. Al fons de tot hi ha una bassa amb una escultura monumental. Darrera la paret de marbre trobem una porta que va cap a la part de darrera.

 

 

PEL·LÍCULA -EL FOTOGRAFO DE MAUTHAUSEN

 El dia divendres 1 de febrer, vam anar al cinema de Granollers a veure la pel·lícula del fotògraf de Mauthausen.

El fotògraf de Mauthausen és una pel·lícula espanyola, basada en fets reals, que explica la història de Francesc Boix. Va guanyar quatre premis Gaudí, entre a els quals la Millor dirección artística i la Millor dirección de producció.

Direcció: Mar Targarona
Reparto: Mario Casas, Alain Hernández, Frank Feys, Rubén Yuste
Nacionalitat: Espanya  
Any: 2018 
Data d'estrena: 26-10-2018
Color o en B/N: Color  
Guió: Roger Danès, Alfred Pérez Fargas 

La pel·lícula es basa en el personatge històric Francisco Boix (Mario Casas) que va ser un fotògraf i militant comunista durant la Guerra Civil. Després de ser exiliat es va convertir en un pres del camp de concentració de Mauthausen, on va començar a treballar al laboratori fotogràfic. Un cop allà es va dedicar a fotografiar el que passava amb les persones que vivien amb ell, però havia ocultar-se dels alemanys per protegir la seva vida. Amb l'ajuda d'un grup de presoners espanyols prepararà la sortida del camp d'alguns dels seus negatius fotogràfics per mostrar la crueltat que s'exercia dins d'aquests murs. Les fotografies de Boix van ser determinants per aconseguir una sentència durant els judicis de Nuremberg.

No és una superproducció, els seus mitjans són bastant limitats, però això no és obstacle per aconseguir una crònica digna, cosa de la qual no em desentenc de principi a fi, em provoca cert neguit i tendresa en algun moment.

 

L'ART EN MOVIMENT

El dia 25 de gener vam anar de sortida a Barcelona per veure l'exposició Obres obertes .L'art en moviment, 1955-1975. Ademés l’espai on trobem aquesta exposició és la casa Milà.

La Casa Milà és un dels edificis més coneguts del gran artista Antoni Gaudí. Aquest edifici està situat al cor de l’eixample, en ple passeig de Gràcia. La casa es va construir entre 1906 i 1912, coincidint

amb l'època de maduresa de Gaudí, que es va inspirar en les formes de la naturalesa per crear una de les obres més suggerents de l'arquitectura modernista.

La casa Milà trenca amb la fesomia de l’avinguda. L’edifici està construït al voltant de dos patis interiors amb soterrani, planta baixa, principal, 4 pisos, golfes i terrat. Gaudí va dotar a l’arquitectura de l'edifici a base de pilars de pedra, maó i ferro .

La casa Milà va ser molt criticada en la seva època per la seva excessiva originalitat. Els barcelonins la van batejar amb el sobrenom de La Pedrera, que fa referència al tipus de pedra, blanc cremós, que provenia de les pedreres del Garraf i Vilafranca del Penedès.

L’any 1984 va ser declarada Patrimoni Mundial de la Unesco . Tres anys després, va obrir al públic, i des de llavors ha estat visitada per milions de persones

Un element que cal destacar és la seva façana única, i és que aquesta es caracteritza per les contínues ondulacions i obertures de la pedra per facilitar la il·luminació i la ventilació de l'interior. L'edifici disposava de 20 habitatges per a famílies benestants de l’època. L’objectiu de Gaudí era que cadascú pogués tenir la seva distribució pròpia segons les necessitats de cada inquilí. El matrimoni Milà, propietari de la finca, es va instal·lar a la planta noble. Per acabar cal destacar un altre element, coronant l’edifici trobem a 7 xemeneies recobertes de calç, trencadís blanc i vidre; que escenifiquen els caps de 7 guerrers mitològics que vigilen la ciutat.

L’exposició que vam anar a veure , reuneix una gran i exquisita selecció de 37 diferents artistes de tot el món. Entre ells trobem a artistes com Julio Le Parc, Heinz Mack, François Morellet, etc . Aquesta exposició és interactiva, el que significa que  fa que el visitant sigui part activa de la mostra. Permet que el públic tingui possibilitat de decidir allò que vol veure, però fer que una exposició sigui participativa va més enllà d'usar simplement alguns mòduls interactius.

Té com a fi que el visitant no sigui un simple espectador, sinó que es converteixi en el protagonista de la visita.

Trobem instal·lacions per excelencia.

Com he dit anteriorment aquesta exposició reuneix una selecció d’obres d’artistes d’una  revolució artística i internacional que va eclosionar en els anys cinquanta i seixanta a Europa, tot i que actualment són molt vigents.

Les obres giren al voltant del concepte d’obertura, de moviment i d’espai, allunyant-se de les categories tradicionals de la pintura i l’escultura i de l’objecte convencional, a través de l’experimentació i la recerca de nous materials i suports, i l’obertura de l’espai artístic.

La guia ens va mostrar diferents obres de l’exposició, explicant-nos curiositats i virtuts d’unes i altres. Només entrar vam poder disfrutar d’una obra de Carlos Cruz-Diez, anomenada Physichromie :

En aquesta obra interactiva, veiem 3 elements principals: l’obra, la llum i l’espectador. Com vam poder comprovar, l’obra es transforma , no és una obra estable. Physichromie és una estructura dissenyada per revelar certes circumstàncies i condicions relacionades amb el color, canviant segons el moviment de l'espectador i la intensitat de la llum, i així projectar el color a l'espai per crear una situació evolutiva de color additiu, reflexiu i subtil .

Els tres "colors primaris" (vermell, verd i blau) són els colors percebuts pels cons en els ulls. I també són els colors protagonistes de l’obra. Els humans veuen tots els altres colors com a combinacions de les tres primàries. A partir de la combinació d’aquests colors primaris, l’obra juga amb l’ull fins aconseguir infinites derivacions de color.

És una trampa de llum, un espai on una sèrie de tires de colors interactuen i es transformen. Generen nous rangs de color i envaeixen l'espai que envolta les bandes verticals que cobreixen tot el treball. D'altra banda, el moviment de l'espectador i la font de llum creen una sèrie de variacions cromàtiques, semblants a les produïdes en un paisatge real amb cada raig del sol. Mai no seran exactament iguals, ja que la intensitat i la naturalesa de la llum que es llança sobre ells mai no serà la mateixa. D'aquí el nom de Physichromies, perquè va posar en joc el color de la llum, un color físic.

Després, la guia ens va mostrar una obra de Julio Le parc anomenada Cloison lames réfléchissantes.

Aquesta obra es consisteix en una paret pintada amb ratlles de colors i formes sobre un fons negre. Davant trobem una mena de barrera construïda per miralls posats de la forma convenient per crear l'efecte òptic. Entre els dos elements hi ha una distància que permet passar per darrere.

En aquesta obra, la realitat es facciona. Ens mostra que hi ha moltes opcions, a partir del mateix objecte o persona; que no només som el que veiem, sinó que podem arribar a tenir mil cares i mai som els mateixos.

La guia ens ha fet passar per darrere de la "pantalla" de miralls perquè comprovéssim com funcionava , la persona que passava per darrere, des de davant es veia multiplicada.

Anomenat "pertorbacions en el sistema artístic", Julio Le Parc es troba entre els progenitors del moviment Op Art o Kinetic Art, que posa una visió utòpica de l'art i la societat a través de les seves pintures, escultures i immersives instal·lacions. Va treballar per trencar els límits entre l'art i l'espectador. Pretén buscar, juntament amb el públic, diversos mitjans de lluitar contra la passivitat, la dependència o el condicionament ideològic, desenvolupant aspectes reflexius o comparatius. Parc aconsegueix això a través del color, la línia, la llum, l'ombra i el moviment, compost per fer que les formes continuïn semblant que es mouen, les estructures sòlides semblen desmaterializarse, i la llum sembla plàstica.

Una altra obra que ens va mostrar la guia i em va semblar interessant va ser  Vive la liberté I de Jean Tinguely:

Jean Tinguely és conegut sobretot per les seves màquines escultòriques d'art cinètic, en la tradició Dada; conegudes oficialment com a metamecànics. L'art de Tinguely satiritzava la sobreproducció sense sentit de béns materials en la societat industrial avançada.

Aquesta obra consisteix a presentar una màquina o robot que s’activa i  fa un moviment absurd cada 15 minuts. A simple vista l'aparell es veu rovellat i inútil .Vive la liberté I simbolitza la llibertat d'una màquina en un món totalment mecanitzat; una màquina que fa el moviment que vol quan vol. És una antimàquina. Al encendres fa un moviment caòtic i absurd. No em va quedar del tot clara quina funció tenia, però vaig arribar a la conclusió de que potser la seva funció és sorprendre a la gent (quan s'engega de cop).  Les màquines de trastorns mecànics de Tinguely produeixen formes musicals de sorolls gratuïtes de formigó musical que de vegades són audibles, com en el cas d’aquesta que produeix un soroll metàl·lic . Una obra dotada d’un ritme cinètic que mai no es repeteix és un dels éssers més lliures que podem imaginar , una creació que escapant de tots els sistemes ,viu de la bellesa.

També em van interessar  moltes altres obres, com les següents:

                                                                                                        

Un fet molt interessant va ser que per les parets de la sala hi havien cites d’alguns artistes, a mi em va cridar molt l’atenció la següent:

<<Avui l’artista modern busca les relacions internes. les forces visibles i invisibles que animen la matèria>> Takis.

Opinió personal:

Aquesta no ha sigut la exposicó que m’ha agradat més, però crec que ha comptat amb un element molt interessant: El moviment, el punt clau de tota la mostra.

M’ha agradat molt com l'espectador juga un rol essencial en el fet artístic, com va dir Marcel Duchamp: “ L'acte creatiu no el fa només l'artista; l'espectador posa l'obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seues interpretacions i intents de desxiframent, açò afegeix la seua contribució a l'art creatiu”.

El factor de desmontar el sistema artístic m’ha atret des del primer moment, ja que crec que l’art ha de ser més reivindicatiu del que és actualment. Opino que la guia hauria d’haver explicat una mica més la vida de cada artista, ja que és important comprendre les circumstàncies històriques, culturals i socials darrere de la creació i del creador. Això t’ajuda a apropar-te a les intencions de l'artista. També crec que és una exposició intensa, però breu.

En resum, ha sigut una bona exposició i una bona oportunitat per conèixer a nous artistes dels que mai havia escoltat a parlar . Sense oblidar que aquesta sortida m’ha donat l’oportunitat d’entrar a la casa Milà per primer cop.

FUNDACIÓ MAPFRE

El 8 de gener vam visitar la Fundació Mapfre de Barcelona per veure l’exposició Picasso-Picabia. La pintura en qüestió. Entre pintures, revistes, cartes i fotografies, l'exposició proposa un diàleg imaginari entre el pare del cubisme i un dels majors representants del dadaisme: Picasso i Picabia.

La fundació MAPFRE esta situada a la casa Garriga Nogués , al carrer de la Diputació i està feta expressament per al banquer Rupert Garriga Nogués i dissenyada per l'arquitecte Enric Sagnier , Aquesta casa representa un espai privilegiat de l'antic modernisme arquitectònic. La casa va ser declarada bé d'interès cultural el 1980. La Casa Garriga Nogués és un edifici situat al Quadrat d'Or de Barcelona (un conjunt d'illes de l'Eixample conegudes amb aquest nom per la gran quantitat d'edificis modernistes que concentren).

La façana de la Casa Garriga és una barreja d'elements clàssics, barrocs i modernistes d'entre els quals destaca un balcó sustentat per quatre columnes que l'escultor Eusebi Arnau va crear en representació de les quatre etapes de la vida. Dins de la casa, criden l'atenció la majestuosa escala de marbre amb línies sinuoses i els vitralls que va fer Antoni Rigalt.

L'exposició està organitzada en nou àmbits temàtics, en els quals s'explora la relació entre l'obra de Picasso i la de Picabia. La primera és la dedicada als cubismes, en la que es comparen les obres de Picasso amb l'estil de Picabia. El segon apartat és consagrat a l'objecte, en que tots dos abordaven l'objecte, però de forma prou diferent. El tercer àmbit, "Classicisme i maquinisme" estudia el retorn de Picasso cap a les composicions clàssiques, i analitza la crítica que li va fer Picabia. La quarta secció està consagrada al dadaisme, al que Picabia va militar, i que va tenir una certa influència sobre Picasso, que tot i no afegir-se a les seves files, va freqüentar les trobades d'aquests artistes.

Aquesta exposició està composta per 150 peces (tant pintures ,arts gràfiques, revistes fotografies,etc) . L'exposició ens mostra la relació que existeix entre les obres de Picasso i Picabia, dos artistes que es coneixien i van coincidir durant molt temps; aquesta exposició també mostra els vincles existents entre ells, ja que des del meu punt de vista i ometent l’origen de l’un i l'altre, compartien una visió artística similar.

Els dos artistes no només s’assemblaven en el nom (motiu que va confondre a la premsa) sinó que també tenien un objectiu comú, desafiar les convencions pictòriques que s’havien establert en l’art fins el moment . I tant per a un com per a l'altre, "assassinar la pintura".

La guia va començar mostrant-nos i explicant els inicis tant de Picasso com de Picabia . Vam veure que Picasso va començar pintant una pintura majoritàriament paisatgista, (Picabia va seguir un pas molt similar) com la primera obra que ens va ensenyar :





Després, la guia ens va explicar una mica sobre l'època dadaista i cubista de cada pintor, i a la mateixa sala, vam intentar ficar títol i fer una frase descriptiva sobre dues obres abstractes de Picabia.

*L’obra anomenada “estrella del bailarín en un crucero transatlántico” a l’esquerra i a la dreta l’obra anomenada “Fent broma”, les dues de Francis Picabia.

Seguidament la guia ens va ensenyar un retrat cubista de cada artista, a l’esquerra veiem una obra anomenada “Retrat de Dora Maar” de Picasso , i a la dreta veiem una obra anomenada “Habia II” de Picabia. Com podem veure, les dues obres comparteixen molts similituds.





Després de veure diferentes sales on hi havien moltes obres dels dos artistes vam entrar a una sala “dedicada” en certa manera, a les tradicions espanyoles; una de les coses que no sabia i ens va explicar la guia, era que Picabia tenia arrels espanyoles.

En aquesta sala vam veure obres com les següents:

A l’esquerra veiem l’obra de Picasso anomenada “Femme à la mantille” i a la dreta l’obra de Picabia anomenada “Espagnole”.
Quan vam entrar a aquesta sala la guia es va centrar molt en l’obra “Femme à la mantille” , una obra feta amb la tècnica de puntillisme (és un estil de pintura que consisteix a fer un dibuix mitjançant punts). El tema de la dona amb mantellina, present en la seva obra des de 1899, enllaça a Picasso amb els grans mestres espanyols. Estimulat per la seva tornada a Espanya i una probable visita al Prado a Madrid, havia pintat un gran retrat amb mantellina de Fatma, la model i amant de Padilla, en què va barrejar dibuix de línies i aplicació puntillista del color.

Finalitzant la visita vam entrar a la meva sala preferida, on vam trobar les obres de l'etapa de classicisme monstruós. Els dos artistes presenten moltíssimes similituds en aquesta etapa, que retrata la vida quotidiana de la gent adinerada . En aquesta etapa, Picasso ens mostra una visió més dolça, coma l’obra “Els enamorats”, que tenim abaix.

En canvi, Picabia ens mostra un mirada més crua, amb colors més foscos i un estil més terrorífic , com fa per exemple a l’obra 'Les Amoureux (après la pluie)' . És un exemple estel·lar de les seves anomenades pintures de monstres. Compta amb aquests dos membres de l'alta societat de moda en què Picabia es movia. És una obra amb molta força, per la forma en que la dona es retorça mirant a l’espectador , amb els llavis negres i amb un ull de menys.

Aquesta sortida ha sigut molt interessant pel fet de que gràcies a ella he conegut l’obra de Francis Picabia, un artista del que fins el moment no havia escoltat a parlar. Ademés crec que és una oportunitat més que única d'apropar-se al geni malagueny des de perspectives no menys genials com les que sorgeixen de la seva contraposició amb Picabia . La sala que més m’ha agradat ha sigut la del classicisme monstruós, crec que tenia molta força. Des del cubisme de Picasso al dadaisme provocador de Picabia, o l’obsessió, de tant l’un com l’altre, pel retrat, la monstruositat i la representació pictòrica de dones espanyoles i altres hispanitats. Les pintures de l’andalús i del francès interactuen fins al punt de confondre’s. Realment sembla que aquests dos artistes fossin separats al néixer.

CAN FRAMIS

El dia 23 de Novembre vam assistir a una sortida al museu Can Framis de Barcelona, aquest museu forma part del projecte de la Fundació Vila Casas, on s'exposen al voltant de 300 obres, que daten des de la dècada dels 60 fins l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. Can Framis va ser una fàbrica de finals del s.XVIII, propietat de la família Framis, que amb el temps va perdre la seva activitat i es va convertir en el record de la indústria pròpia del Poblenou. Aquest espai té una gran varietat d’obres i estils . Un gran nombre d’artistes exposen la seva obra en aquest museu . El museu es divideix en 36 sales on trobem obres d’artistes tant sublimes com Antoni Tàpies. Per fer el treball de fonaments a mi em va tocar la sala 10, on s’exposaven obres de Jordi Alcaraz, Gerard Fernández Rico, Salvador Juanpere i Francesc Ruestes. 

Aquesta vegada una guia ens acompanyava durant la visita; ens va explicar una mica certes sales mentre parlava de les curiositats de les obres i els artistes . 

Una curiositat que vaig descobrir més tard mentre feia el treball , era que tots els artistes eren de Catalunya. 

La primera obra que ens va ensenyar va ser una obra conceptual d’Ignasi Aballí, l’obra es títulava “sang” i estava formada per 25 llenços tacats de sang artificial. 

Seguidament vam veure obres de tots els estils, passant de l’hiperrealisme fins a l’abstractisme . 

L’obra que em va agradar més va ser una que estava exposada a la sala 10, títulada “Dibuixar a cops” de Jordi Alcaraz. El que més em va fascinar d’aquesta va ser la tècnica amb la que l’havien fet; literalment a cops.

Aquesta sortida ha sigut de les meves preferides, poder anar al nostre aire veient centenars d’obres ha sigut increible i en el meu cas ha fet que m’interesses una mica més l’abstractisme . He vist l’obra de molts artistes que mai havia escoltat i que ara em fascinen, com per exemple Francesc Ruestes , un artista que integra el ferro dins la pintura.

En definitiva, aquest és un museu amb molta varietat i molt potencial , i consider-ho aquesta visita imprescindible.

SORTIDA AL MUSEU DE GRANOLLERS

El dia 26 de Novembre vam assistir a una sortida al museu de Granollers .Al Museu de Granollers vam veure el nou projecte artístic de Vicenç Viaplana i Helena Pielias, els dos components de FRAU. FRAU és un grup d'artistes que cerquen realitzar instal·lacions artístiques a través del llenguatge visual.

L'exposició que vam veure en aquest museu es titulava 224. Una característica d’aquest projecte es que està ubicat a un lloc del museu, on la gent pot veure l’exposició desde el carrer , de forma picada.


A aquesta exposició podem veure un mapa de la ciutat de Granollers de fa vuitanta anys i, a més a més, podem veure un conjunt de cossos coberts per mantes al voltant d’una pasarela. Els cossos són de diferents mides, nadons, adolescents, adults.


En total hi ha 224 cossos, simbolitza el número de víctimes del bombardeig que va produir-se a Granollers 80 anys abans, on el feixisme va enviar diversos avions a bombardejar diferents punts de la ciutat.L’objectiu d’aquesta exposició és recordar que 224 no és només una xifra, són persones . La finalitat d'aquest projecte és fer un homenatge a les víctimes del bombardeig i també per recordar que morts com aquestes es produeixen cada dia , encara que no sigui a prop nostra són igual d'importants.

Al final de la pasarela hi havien documents i fotografies relacionats amb el bombardeig . En aquella sala hi havia un soroll molt particular , aquella música representava la foscor humana; aquesta música va ser encarregada per en Vicenç i l'Helena.





El que més m’ha agradat d’aquesta exposició és que volguessin recordar que les persones no són xifres i que morts com aquella passen actualment . També m’ha agradat molt la pasarela, l’he trobat molt interessant i diferent. Tot i que m’esperava alguna cosa més , la sortida m’ha agradat .

SORTIDA A L'ESPAI VOLART

El dia dimarts 13 de novembre vam fer una sortida a l'Espai Volart (propietat de la Fundació Vila Casas) per veure l'exposició de Julio González “dibuixos, papers i figures de la col·lecció de l' IVAM “. Aquesta exposició estarà disponible durant el mes de Novembre a l’Espai Volart. Julio González és un artista que destaca per l’abstractisme de les seves obres, però també va realitzar dibuixos i art figuratiu . Va ser un artista que durant la seva vida va combinar l’abstracció i la figuració.

La sortida va començar amb una ruta pel carrer Ausiàs Marc 22 per observar i fotografiar diferents edificis de l'època modernista; hem acabat aquesta ruta dibuixant la façana de l’espai Volart.

fotos de les façanes

Cal dir que podem gaudir d’aquestes obres gràcies a la seva filla, qui va donar les obres del seu pare a l’IVAM . En l’exposició, hem pogut veure desde escultures fins a dibuixos i esbossos ; ens parla del modernisme .

Aquesta exposició està repartida en dues plantes; a la planta superior només veiem dibuixos (la majoria amb tocs de realisme), però a la planta inferior trobem escultures de ferro, dibuixos, i alguna fotografia. Podríem dir que a la planta superior destaca el realisme i a la inferior l’abstraccionsime. Hem vist algun paisatge , però majoritàriament representava la figura humana.

Què és el modernisme? Va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes, de final del XIX i principi del XX, van maldar per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d'unes tres dècades, entre aproximadament 1885 i 1920. Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva arquitectura, que es va caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l'ús de materials innovadors.Una de les característiques d’aquest moviment va ser l’ús de metalls i vidres que permetien una gran il·luminació i, una clara inspiració en la naturalesa.

No és considera a Julio González el pare de l’escultura moderna sense raó; aquest artista treballava la escultura principalment amb el ferro com a material (tècnica de planxa de ferro). Aquest material té una gran importància per l’artista ja que la família d’ell es dedicava a l’orfebreria.

Julio González es va influenciar de molts artistes propers a ell durant la seva vida , entre ells trobem a Pablo Picasso, Salvador Dalí, etc.

L’importància dels seus dibuixos i esbossos és el fet de que els creava prèviament per acabar fent l’escultura que rondava pel seu cap. Tot i que després amb la pràctica va arribar a crear escultures sense fer un esbós previ.

Per la realització d’aquests dibuixos va utilitzar les següents tècniques: el llapis (diferents tipus), aquarel·la, guaix, tinta xina, pastels, aiguada, tècnica mixta, entre altres; sobre papers de diferents materials i colors (paper tela, paper gris fosc, marró, verjurat...).

El Guaix és una pintura opaca soluble a l'aigua, de diferents colors, que ans al contrari de l'aquarel·la, cobreix el suport, generalment paper, cartó o més rarament pergamí. L'opacitat del guaix es fa en barrejar pintura d'aquarel·la transparent amb un blanc opac.

L’aiguada és una tècnica caracteritzada per utilitzar una única tonalitat en tota la imatge, generalment el negre. La pintura s'aplica més o menys diluïda en aigua, habitualment amb un pinzell. La tècnica consisteix a pintar diferents capes una sobre l'altra, de manera que es comença pintant amb una capa lleugera els colors més clars i lluminosos, i després es va insistint amb noves capes, tantes vegades com calgui, sobre els colors més foscos.

Una tècnica mixta és una tècnica artística que es caracteritza per ser la combinació de diferents tècniques artístiques i/o elements.

Femme dans un lit

Primer de tot, aquesta obra rep una certa influència a una de les obres del francès Tolouse-Lautrec. Aquest artista va treballar aquella obra amb el guaix amb llapis negre, però el que relacionem més ràpid és el fet que en Lautrec va pintar una obra anomenada el llit (on apareix un llit amb dues persones a dins, amb el cap sobresortint dels llençols).

Es creu que aquesta escena representa un home amb una prostituta dormint. Però també hi han teories de que en realitat són dues prostitutes. En quant al dibix, s’aprecien molt bé els cossos sota els llençols , creant una sensació de volum i profunditat. Destaquen els colors vermell, verd i marró sobre el color groguenc del paper.

Tolouse-Lautrec el llit

Cal remarcar que aquest artista inspirava quasi bé tota la seva obra en la dona , i en el seu paper i la seva evolució respecte l’època i la situació. Aquest fet podria ser provocat per l’apreciació per les dones del seu voltant com podria ser la seva mare i per això té una col·lecció relacionada amb la maternitat.

Si ens desplacem a l’escultura trobem l’obra Grand profil de paysanne, que representa a una pagesa i està inspirada en una escultura clàssica. Està feta amb ferro forjat amb la tècnica de planxa de ferro. He deduït que l’artista buscava remarcar i el paper de la dona camperola d’aquella època. Podem trobar alguna que altre irregularitat per la banda de darrera per el fet de que forjava peça a peça.

Per acabar, aquesta exposició m’ha inspirat bastant; sobretot per el paper de la dona en ella. El que més m’ha agradat era com representava els diferents períodes socials a partir de la mateixa figura evolucionada , com per exemple a maternitat . La visió d’aquest artista és bastant única.

DHUB

El dia 15 d'octubre vam fer una sortida al Museu de Disseny de Bracelona .

Com a explicat la guia a l'inici , es va decidir construir un espai on ubicar totes les col·leccions i fons patrimonials barcelonins relacionats amb el món del disseny, i es va encarregar a Oriol Bohigas la construcció d'un edifici a la Plaça de les Glòries.

La visita guiada ha sigut a la planta 4 , a l'exposició "Dissenyes o treballes?"  enfocada entre els anys 1980 i 1990. El context d'aquesta exposició és el següent: Després de la mort de Franco, amb la integració plena a Europa i l’establiment de la democràcia, els dissenyadors van tenir l’oportunitat de participar en un procés de creació i transformació de la imatge de les institucions públiques, les organitzacions privades i les empreses. En aquell moment hi va haver un boom de dissenyadors i creadors , van ser uns anys d'esplendor i celebració (reflexat en l'exposició) ; els mitjans de comunicació van tenir un paper molt important , ja que la meitat de les obres de l'exposició eren cartells i publicitat. Hem vist la publicitat destinada a les olimpiades del 92 de Barcelona, cartells de la Generalitat , "cartillas" de la Caixa , carcasses de discos de cantants com Alaska, posters de pel·lícules (tot això amb l'estètica característica d'aquells anys).

També hem vist l'evolució de molts elements de l'exposició com per exemple la "cartilla" de laCaixa o els dissenys gràfics de les olímpiades.

El que més m'ha agradat d'aquesta exposició ha sigut l'apartat de les olímpiades del 92 i els dibuixos i la figureta 3D del Coby .

A la tercera planta vam trobar una col·lecció anomenada El cos vestit .Siluetes i moda ; enfocada en els anys 1550 i 2015. L’exposició El cos vestit explica com el vestit modifica l’aparença del cos mitjançant unes accions que tendeixen a comprimir-lo i alliberar-lo alternativament, des del segle XVI fins avui dia. El que més interessant m'ha semblat ha sigut veure amb els propis ulls l'evolució , com els volums, les formes i els colors van variant i evolucionant fins al que veiem avui en dia .

A la segona planta hi havia l'exposició  Extraordinàries! Col·leccions d'arts decoratives i arts d'autor (segles III-XX).  L’exposició s’introdueix en les anomenades arts d’autor, com el vidre, la ceràmica, l’esmalt i la joieria, creacions amb nom propi i majoritàriament d’artistes catalans. Aquesta exposició ha sigut el resultat de totes les donacions que han fet families i col·leccionistes. Hem pogut veure teixits, mobiliari, vidres, miniatures, rellotges, papers pintats i altres objectes. Ha sigut com transportar-se a l'antiguitat. L'objecte que més m'ha agradat ha sigut el carroatge, observar-lo per dins en concret.

Per acabar , a la primera planta  vam veure l'exposició Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural.  Cadascuna de les peces exposades són considerades una mostra representativa del disseny del seu temps, de les diverses aportacions materials i tècniques proposades pels seus autors, així com del seu ressò sociocultural. És l'exposició a la que li he pogut dedicar menys temps , però també és la que menys m'ha interessat. El que més m'ha impactat ha sigut veure un cotxe Seat Ibiza al mig de la sala.

 Pel·lícula Blue Rai

A principis de Novembre vam visitar el cinema de Granollers per veure la pel·lícula Blue Rai.

Blue Rai és una comèdia romàntica dirigida per Pedro B. Abreu, qui també ha co-escrit el guió al costat de Carlos Franco. A més de a Santi Bayón (TV Sèrie La Riera) que interpreta el protagonista, també podem trobar a Vicky Luengo, Pep Ambròs, Biel Montoro, Cristian València, entre altres.

Rai és un home de trenta anys propietari d'un videoclub. Just quan anava a demanar-li matrimoni a la seva nòvia Lola, ella ho deixa per telèfon sense explicacions, pres de l'amor que ha vist en les pel·lícules romàntiques dels anys 80 a través de les quals ha après com estimar, decideix organitzar un segrest amb vuit ostatges perquè trobin la seva nòvia. Així, Rai manté en suspens el país a través de les xarxes socials, mentre lluita per l'amor de la seva vida. 

Aquest film em va encantar, tenia parts d'humor i a la vegada no es feia gens pesada. Un element que també em va agradar molt va ser les referencies a altres grans pel·lícules com "Origen".

 

CaixaForum Barcelona

El dia 18 d'Octubre vam visitar el CaixaForum de Barcelona . Les exposicions que ens presentaven eren les següents .

·Turbulències (art contemporani): En aquesta exposició podem trobar 20 artistes diferents, que a simple vista no tenen gaire en comú, ja sigui perquè són de generacions diferents o perquè tenen diferents punts de vista . Amb aquest aspecte ens donem compte de la diversitat amb la que compta aquesta col·lecció. Aquesta col·lecció busca la critica del món en el que vivim , amb la fi de provocar un debat o certa reflexió. Els artistes treballen amb amb constants reflexos de la realitat que, amb els que manifesten poèticament la seva visió sobre la vida que els envolta. Aquests artistes busquen generar en l'espectador una sensació com de turbulència, , és a dir,  un detonant capaç d'obrir els ulls de la societat davant de realitats desconegudes.

Equipo Crónica , Aquelarre 1969, Acrílic sobre masonita .

·Una certa Foscor: 

<<Entre 1911 i 1913 una multitud de visitants es congregaven a les sales del Louvre per contemplar l’absència d’una imatge: el buit que deixa La Giocondaa l’espai expositiu després d’haver estat robada.>>

En aquesta exposició podem trobar una selecció d'obres d'art i de documents que ens mostren les idees d'opacitat, ocultació i absència, L'exposició es pregunta sobre les formes de resistència al règim ocularcentrista i hipervisual que caracteritza la nostra actualitat . 

Quan la Gioconda va desaparèixer del Louvre , la seva imatge va començar a obtenir un gran protagonisme, la podien trobar fins i tot a les caixes de bombons .   Una certa foscor pren com a punt de partida aquest espai negre i buit que deixa a la sala expositiva del Louvre  aquest quadre robat  per especular sobre conceptes relacionats amb la mirada i la nostra manera de veure,  i no veure, imatges.

També porta el desplaçament de La Gioconda fora del context museístic , com també la seva existència secreta durant el temps que va romandre oculta . L'exposició recull obres artístiques que es relacionen  amb uns operació d'ocultació de la imatge, aquestes obres estan acompanyades dels documents sobre el robatori de La Gioconda, Inclou peces de Hiroshi Sugimoto, Pedro Torres, Joan Brossa i molts altres artistes .

Cap de les dues exposicions m'han despertat l'interés, suposo que el dia tampoc acompanyava. Tot i que crec que l'exposició de Turbulències no estava del tot malament . L'obra de "Eva" de Juan Ugalde va ser la que més em va interessar, per la força de la imatge . 

 MEAM

El dia 16 d'Octubre vam visitar el Museu d'Art Europeu Modern, entitat que promou i difon l'art figuratiu dels segles XX i XXI. El lloc on està aquest museu és el Palau Gomis. Es tracta d'un antic palau totalment reconstruït en 1792 pel mercader de teixits Gomis, en una època en que el carrer Montcada era l'artèria més noble de la ciutat. Durant el invasió napoleònica, el Mariscal Lecchi, que comandava les tropes franceses, va convertir aquest edifici en la seva residència habitual.

Apròximadament vam estar dins el museu una hora i mitja i vam visitar les dues plantes; cada una amb una exposició diferent. A la segona planta vam poder disfrutar de l'exposició de Realisme Japonès Contemporani, i a la tercera planta de l'exposició permanent del museu,  Art Figuratiu Contemporani.

Realisme Japonès Contemporani:Aquesta exposició reuneix les 60 obres més destacades del fons permanent del Hoki Museum, el primer museu al Japó dedicat exclusivament a la pintura realista actual. Podem veure desde figures femenines dotades de la sensibilitat i l'exquisidesa pròpies de l'art nipó a paisatges acuradament treballats són alguns de les motius principals que formaran l'exposició.  Compta amb la participació de 14 pintors japonesos de gran prestigi, entre els quals destaquen el pioner Hiroshi Noda  o Masayuki Hara. El MAEM ens presenta per primera vegada a Europa l'obra dels artistes japonesos contemporanis més prestigiosos , en el camp de la figuració i el realisme.

Art Figuratiu Contemporani: Aquesta és l'exposició permanent del MEAM . És fruit de les convocatòries dels concursos internacionals de la Fundació de les Arts i els Artistes, i  de la permanent relació del museu amb artistes de tot el món, és el fons propi d'obres d'artistes vius que constitueix la principal riquesa del MEAM . Podem trobar obres de pintura i escultura realitzades en tot tipus de materials i tècniques: En pintura, olis, aquarel·les, pastís, etc, sobre tela, taula i qualsevol suport. I en escultura, obres de marbre, bronze, paper, cartró, fusta, resines de polièster, terracota, etc.
Trobem gairebé un miler d'obres de més de 300 artistes de diferents països i cultures , el fons d'aquest museu creix amb cada convocatòria dels concursos del MEAM. Podem dir que aquesta és una de les més prestigioses col·leccions d'art figuratiu actualment a tot el món, tant per la qualitat de l'obra presentada com per la diversitat dels seus autors. Parlem d'una col·lecció tant actual que tots els artistes menys un són vius i actualment segueixen creant obres .

Aquesta és l'obra que més em va agradar:

'Song of Sagesse', Shane Wolf 116 x 249 

Shane Wolf va néixer el 1976 a Cincinnati, Ohio, EUA. Va obtenir el títol de llicenciat en disseny el 2000. El 2004 es va embarcar en un viatge de 16 mesos al món i va guardar un diari de dibuix dels seus viatges. El seu viatge el va portar a Florència, on va començar a estudiar art a l'Acadèmia d'Art d'Àngel. Des del 2005 fins al 2009, va explorar amb rigor els fonaments de l'art a partir de les tècniques utilitzades pels antics mestres que han marcat la història de l'art des del Renaixement fins a l'actualitat. Va rebre el seu Diploma d'Excel·lència tot i ser professor d'aquesta prestigiosa acadèmia d'art italiana.
Al 2010, es va traslladar a París on viu i treballa des de llavors, impulsat per un desig vital de dibuixar i compartir els seus idees humanistes que inspiren la forma humana. Ha guanyat nombrosos premis .L'art d'aquest artista ha atret el gran interès dels col·leccionistes i els museus que adquireixen i segueixen de forma assídua el seu art evolutiu, cert del paper principal que juga en el món de l'art figuratiu contemporani.

En general les dues exposicions em van semblar molt interessants i increíbles ; tot i que la meva preferida va ser la japonesa . Davant de cada obra tenia la sensació de no saber si era una pintura o una fotogràfia . Les obres dels talentosos japonesos em van inspirar molt i crec que és una sortida que s'hauria de fer cada any . Ademés l'arquitectura del  palau Gomis em va semblar preciosa.

MACBA

 El dia 11 de Octubre vam anar d'excursió al MACBA , a Barcelona . Sota el títol Un segle breu es presenta la nova disposició de la Col·lecció MACBA, que segueix un recorregut cronològic que s'inicia el 1929 i arriba fins als nostres dies. El títol de la mostra planteja un joc amb l'expressió que va encunyar l'historiador  Eric Hobsbawm per referir-se al període comprès entre la Primera Guerra Mundial (1914) i el col·lapse de la Unió Soviètica (1991) i que seria la prolongació d ' «un llarg segle XIX », expressió que també va encunyar Hobsbawm i que es refereix al període comprès entre 1789 i 1914. En el cas de la col·lecció del museu, es presenta un conjunt d'obres d'aquell segle breu  que fan palpables algunes de les tensions fonamentals entre les manifestacions i tendències artístiques, entre aquestes i altres manifestacions culturals, i entre els seus contextos socials i polítics. Un dels trets d'identitat de la Col·lecció MACBA és la voluntat de donar resposta a les narratives canòniques de la història de l'art i de construir al mateix temps noves narratives sobre la modernitat i l'època contemporània des d'un lloc tan singular com la ciutat de Barcelona , al sud d'Europa però al nord de la Mediterrània.

Trobem obres d'Eugènia Balcells, Jean-Michel Basquiat, Christian Boltanski, Esther Ferrer, Gego, Eulàlia Grau, Guerrilla Girls, Hans Haacke, Jenny Holzer, Sanja Iveković, Miralda, Joan Miró, Juan Muñoz, The Otolith Group, Raymond Pettibon, Benet Rossell i Joan Rabascall, Martha Rosler, Jorge Oteiza, Antoni Tàpies yWerker Collective, entre d'altres. Es tracta d'una història narrada específicament des de Barcelona, iniciada el 1929 amb l'Exposició Internacional. El nucli d'aquest itinerari és una sala centrada en les protestes i el context polític de 1968, amb motiu del 50 aniversari d'aquells esdeveniments, i el 1975, any de la mort de Franco.

 

Vam estar dins el museu apròximadament 2 hores. Vam passar per 5 sales recovertes d'art . Vam poder observar cartells, instal·lacions , pintures , fotogràfies, etc.

Aquesta va ser la meva peça preferida:

 Els seus cartell més famós, davant les portes del Metropolitan Museum de Nova York Era 1989.

Amb aquest projecte, les Guerrilla Girls van voler plantejar la pregunta, els museus avui presenten una història diversa d'art contemporani o la història dels diners i el poder? .

 Tenen les dones d'estar nues per entrar al Met. Museum? Menys del 5% dels artistes en les seccions d'Art Modern són dones, però un 85% dels nus són femenins.El cartell contenia una reproducció de la "Gran Odalisca" d'Ingres, imatge arxiconeguda dins de la tradició iconogràfica del nu femení. La seva elecció suposa una crítica cap l'estereotip de la dona com a objecte de desig. A més, l'odalisca de les Guerrilla Girls no s'acontenta amb ser relegada a mer subjecte passiu, sinó que es revolta davant d'aquesta situació i ho fa col·locant, com els seus creadores, una màscara de goril·la.En un dels seus cartells més irònics s'enumeren una sèrie de "avantatges" que atribueixen a la condició de ser dona artista. Entre elles: Treballar sense la pressió de l'èxit; tenir l'oportunitat d'escollir entre la teva carrera i la maternitat; veure les teves idees reflectides en el treball d'altres; estar segura que qualsevol tipus d'art que facis serà catalogat com femení; ser inclosa en versions revisades de la història de l'art; etc.

Aquest grup anònim format per dones artistes, va néixer a Nova York el 1985, reivindicant l'escassa presència de les dones en el món de l'art. Durant tres dècades denuncien el desequilibri de gènere i racial de les artistes representades en galeries i museus. Posteriorment van traspassar el seu activisme a la indústria del cinema, la cultura popular i la corrupció en el món de l'art.

Guerrilla Girls ens recorda que els objectius polítics plantejats pel feminisme dels seixanta i els setanta no s'han assolit. El seu cèlebre cartell de 1989: "¿Han d'estar nues les dones per entrar al Metropolitan de Nova York?" Segueix impactant per la seva vigència.

El treball reivindicatiu del col·lectiu s'expressa fonamentalment a través dels seus cèlebres cartells, i d'altres accions com són l'enviament de cartes i impartir conferències. També des de fa anys, han estès la denúncia del sexisme i la desigualtat que pateixen les dones, a altres sectors de la societat, i en particular al món del cinema, on igual que en els museus, hi ha corrupció i discriminació

La meva opinió sobre aquesta sortida és positiva, crec que tracta temes molt interessants (alguns més que altres) . M'ha agradat aprofundir més sobre les Guerrilla Girls, perquè crec que són un grup artístic molt inspirador i reindinvicatiu.

Roca Umbert <<68 THE WHOLE WORLD IS WATCHING>>

El 28 de Setembre vam visitar per segona vegada el festival Panoràmic que aquest any tracta de l'any 1968, Un any que va ser revolucionari.

Aquesta edició utilitza el conflicte com a motor. La programació d’aquesta segona edició s’articula al voltant d’una efemèride: el 50è aniversari del 1968, un any emblemàtic en el qual es van succeir un gran nombre d’esdeveniments cabdals: el punt d’inflexió de la guerra de Vietnam i la lluita pels drets civils, el maig francès, la primavera de Praga, la repressió a Mèxic o els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy. Com ha recordat el fotògraf i assagista Joan Fontcuberta, membre de l’equip directiu, L’estaca de Lluís Llach també neix el 1968.

El lema del festival, The whole world is watching (el món ens està mirant) rescata justament un dels eslògans cridats aquell any, durant les protestes de la convenció demòcrata de Chicago.


Al arribar ens van fer  una xerrada explicant-nos el funcionament i la distribució del Festival Panoràmic d'aquest any, i ens van fer un resum de cadascuna de les estacions.

Primer vaig anar a La Tèrmica, Lloc on vaig trobar l'exposició col·lectiva "La Tèrmica LAB", Un guia anava fent una xerrada explicant els elements que anavem veient . Aquesta exposició mostra els traballs de nous mitjans audiovisuals com a eines d'expressió i investigació. La que més em va cridar l'atenció va ser:

-"La violència bona" d'Alexandra García Pascual: Consisteix en  com es produeixen i consumeixen les imatges, i de quina manera els mitjans ens insensibilitzen . Una crítica al poder dels mitjans i la seva capacitat d'influir en les nostres decisions i al consum acrític. L'instal·lació consistía amb una sèrie de televisors en cercle.

Seguidament vaig anar a la Dents de Serra:"El Gran Río", "Anivdelarev",i la "Biblioteca de la Revolta". L'"Anivdelarev" és  cartellisme i arts gràfiques,  tot en relació a la revolta que ja hem esmentat, i també tenien un worskshop o taller on podies fer el teu cartell o fanzine.

Vaig anar al Centre d'Arts en Moviment, concretament a l'Instal·lació Sonora "Sous les violons, la plage!" de cabosanroque.Aquesta frase va ser una famosa frase parisina al maig del 1968 . La instal·lació estava formada per un violoncel, una viola i dos violins penjats del sostre, la finalitat era tirar pedres als intruments . Això per l'artista és una metàfora de l'abolició de normes, la destrucció com a forma de progrés i creació col·lectiva.

Per acabar vaig anar  a la xerrada de Simon Menner sobre la seva exposició "Surveillance Complex" a l'Espai d'Arts. Aquesta xerrada consisteix en una  exposició de material fotogràfic secret provinent de les  policies de l'antiga Alemanya Democràtica i l'antiga Jugoslàvia.

RESSENYA ROCA UMBERT (2n trimestre )

Els dies 17 , 24 i 25 de gener vam anar a la Roca Umbert , a un curs d'introducció al món audiovisual , en concret , al món de la fotografia i el muntatge . La primera classe, el dia 17 , va ser totalment teòrica, Va parlar de factors tant importants com d'il·luminació , el repartiment de feines , els tipus de muntatge , etc. Va servir per explicar el la feina que hauriem de portar a terme , per endinsar-nos una miqueta i per anar pensant en idees . La segona sessió va ser el dia 24 , ens va ensenyar molts exemples de coses que podriem fer  , i aquell mateix dia ens vam repartir les feines ; a mi em va tocar la direcció d'art , el vestuari i la perruqueria. El dia següent vam fer la tercera i última sessió, vam portar tot el material que necessitavem i totes les idees ben clares.  Gravar les escenes i caracteritzar els personatges va ser molt fàcil ; i el resultat ens va agradar molt . Vaig aprendre molt en aquestes tres sessions ,

en concret a la última, i crec que estarà molt bé i que aprendrem molt si repetim aquests tipus de projectes .

RESSENYA MNAC

El divendres 12 de gener vam visitar el museu nacional d'art de Catalunya i vam entrar a les exposicions d'art romànic i gòtic .A mi, personalment em va agradar més l'exposició de l'art gòtic em va semblar més interessant i entretinguda. A l'exposició de l'art romànic ens vam dedicar a veure reconstrucions d'esglesies cristianes i figures i pintures religioses entre altres ; aquesta exposició no està malament si t'interessa aquest gènere, però a mi em va semblar una mica repetitiva .Aquesta exposició es centrava en protejir el patrimoni arqueològic de catalunya . 

L'exposició de l'art gòtic consisitia en anar veient pintures i escultures. Els primers noms d'art català apareixen amb l'art gòtic,  pintors com Jaume Huguet, Lluís Dalmau, Bernat Martorell i Lluís Borrassà i escultors com Jaume Cascalls o Pere Sanglada. La transcendència artística va al mobiliari litúrgic, amb especial atenció al retaule, escultura, pergamí i peces decoratives.

Em va agardar una pintura en especial , em va semblar que tenia molta llum i molts color vius, la composició de la pintura també era molt treballada.Aquesta exposició no era gens repetitiva .

 RESSENYA MACBA

Jo no vaig poder assistir a aquesta sortida però he entrat a la web i m'he informat un a mica . En aquesta ressenya em centraré en la poesía brossa. segons vaig escoltar a classe l'L'exposició es titula Poesia Brossa i no només hi havia exposades obres de Brossa. També hi havia obres d'altres artistes que formaven part d'un grup, juntament amb Brossa, anomenat Dau al Set.

L'objectiu de brossa era representar la seva poesía de diferentes formes com les que vau veure.

La Poesía Brossa és  una revisió de l'obra d'aquest artista a través de llibres, de la recerca plàstica, a través del teatre, del cinema, de la música, de les arts, de l'acció, els gests dels quals va ser un pioner.

El projecte pretén revisar les constel·lacions d'artistes al voltant de la Brossa, les interrelacions amb obres que no podria ser coneguts, però que permeten establir paral·lelismes molts, a buscar els diàlegs i les tensions i posar èmfasi en els aspectes performatius de la seva Pràctica poètica, seu poiesis.

 

RESSENYA ROCA UMBERT 

El dijous passat , vam anar  a la Roca Umbert a veure una sèrie d'exposicions. Primer vam anar a la sala tèrmica ; no em va agradar guaire, sincerament la vaig trobar aburrida , encara que allò de l'ombra de la mà d'aquella dona que anava tocant a la gent em va semblar interessant.

Després ens vam derigir a una sala on hi havian obres d'art , hi havia un quadre que em va agradar molt (el dels reis mags ), i em va semblar molt interessant com estava repartida aquesta exposició i els temes que tractava aquesta.

Seguidament, vam pujar a la planta de dalt i vam veure un curt, que havia fet la artista  Sindy Sherman,  em va encantar , perque el cine clàssic és algo que m'encanta. Després de donar-li voltes vaig entendre de que tractava realment aquest , era una parella que sempre es barallava, per això sortia un tren anant a tot drap .L'altre curt que van ficar va captar la meva atenció, per la seva brutalitat i a la vegada naturalesa , parlava d'un tigre , específicament parlava del "amba" que era la part maligne d'un tigre , el vaig trobar preciós a la seva manera.

Per últim ens vam anar a una sala on hi havien dos temes diferents , per una banda : uns dibuixos de nens de 4-6 anys que em van semblar molt tendres ; i per l'altre banda : un mural gegant de escenes del cine i de sèries que em va semblar brutal , va ser la meva part preferida de tot el que vam veure , perquè m'encanta el cine i coneixia moltes escenes del mural.

La sortida em va agradar moltíssim !

SORTIDA CAIXA FORUM  

Vam anar a veure les exposicions de Andy Warhol y Giorgio de Chirico.

CaixaForum Barcelona es un centre cultural gestionat per la  La Caixa a través de la seva  fundació com a  part de l’ Obra Social de l’entitat. Ofereix una ample oferta cultural, artística y educativa. Es troba a Barcelona i ocupa l’edifici de l’antiga fàbrica Casaramona.

Giorgio de Chirico

La pintura metafísica és un moviment artístic italià que neix el 1916 d'una trobada casual de Giorgio de Chirico amb Carlo Carrà. La ciutat, amb el Castello Estense i els seus carrers silenciosos, fascina als dos artistes i els inspira les atmosferes oníriques de les seves obres. L'origen i les motivacions del moviment són diferents en cada un dels seus representants. Per a De Chirico, grec de naixement, de pares italians ,són elements alhora de cultura nòrdica extra-pictòrica (Nietzsche, Schopenhauer, i Weininger) i de cultura pictòrica clàssica i visionària. D'altra banda, el retorn a la tradició clàssica i a la pintura del Trecento i del Quattrocento italians ,Carrà va desenvolupar aquestes teories en els seus articles publicats a la revista Valori Plastici es va convertir en un altre antecedent formal important de la pintura metafísica; el resultat serà una pintura amb una atmosfera màgica i enigmàtica. Aquesta màgia pre-surrealista caracteritza les obres realitzades en plena maduresa metafísica de De Chirico, els maniquins, ( «Les muses inquietants» de 1916) i els interiors "habitats" per objectes quotidians i les més tardanes realitzades entre 1920 i 1930, que són la sèrie dels arqueòlegs, els gladiadors i els mobles a la vall, que conviden a una lectura metafísica de tota l'obra de de Chirico.

Aquesta exposició recorre les principals fases creatives de Giorgio de Chirico i retrata la contínua investigació de la idea artística, marcada per una constant recerca en el pla iconogràfic i simbòlic capaç de crear una continuïtat de la tradició artística italiana en l'art. Aquest afany de continuïtat va ser un dels elements que va determinar la seva posició destacada en l'art internacional, sobretot en la seva influència en el moviment surrealista i en altres grans artistes i escriptors de la primera meitat del segle XX.

Andy Warhol

El pop art va ser un important moviment artístic del segle XX caracteritzat per l'ocupació d'imatges de la cultura popular preses dels mitjans de comunicació, com ara anuncis publicitaris, còmics , objectes culturals  i del món del cinema. L'art pop, buscava utilitzar imatges populars en oposició a l'elitista cultura existent en les Belles Arts, separant-les del seu context i aïllant-ho combinant-les amb altres, a més de ressaltar l'aspecte banal o kitsch d'algun element cultural, sovint a través de l'ús de la ironia.

The Factory (La Fàbrica) estava situat a la cinquena planta del número 231 del carrer 47 Est en Midtown, Manhattan, Nova York, encara que més tard va ser traslladat a la sisena planta del número 33 d'Union Square Oest. The Factory va ser conegut, a més de per atresorar la ment creativa d'Andy Warhol, per les grans festes plenes de celebritats. Aquestes festes van ser el germen perfecte que va propiciar l'acostament a la seva figura de bohemis excèntrics. D'aquesta manera, neix un grup de personatges pertanyents al grup anomenat Warhol Superstars.

L'entrada en aquest selecte grup suposava el suport i promoció del treball de l'artista per Warhol durant un temps, sempre limitat per la nova elecció d'un altre Warhol Superstar. D'aquí pot rescatar la famosa frase de Warhol: «En el futur tots tindran els seus 15 minuts de fama mundial». Posteriorment va passar a dir-se com Silver Factory, a més de per la seva decoració, per les contínues festes envoltades de estrafolaris convidats, les drogues i la fama.

“No se llamaba The Factory gratuitamente, allí era donde se producían en cadena las serigrafías de Warhol. Mientras alguien estaba haciendo una serigrafía, otra persona estaba rodando una película. Cada día ocurría algo nuevo.”

Què és una serigrafia?

La serigrafia és una tècnica d'impressió emprada en el mètode de reproducció de documents i imatges sobre qualsevol material, i consisteix a transferir una tinta a través d'una malla tibada en un marc. El pas de la tinta es bloqueja en les àrees on no hi haurà imatge mitjançant una emulsió o vernís, quedant lliure la zona on passarà la tinta.